El punt nº 433 (23-29 març 2007), p.13.
En una revista de psiquiatria, llegeixo que el problema mental més freqüent dels immigrants respon a un nom literari: síndrome d'Ulisses, definit com un estrès crònic i acumulatiu, caracteritzat per un dol interior que s'expressa en forma de tristesa i desolació. Una desolació arrelada en una suma de sentiments negatius: fracàs, soledat, isolament, rebuig, incertesa. I manifestada en plors, mals de cap, ansietat, obsessions, fatiga, pèrdua de memòria, irritabilitat (això que ens molesta tant: un immigrant fent mala cara).
Que els immigrants puguin tenir depressions profundes ja constitueix una sorpresa. Confesso que no se m'havia acudit que ells també podien ser víctima de les nostres psicopatologies habituals. Sense haver-hi pensat gaire, per no dir gens, donava per fet aquell tòpic que diu que els miserables no tenen problemes psíquics, perquè prou feina tenen a resoldre els neguits de la supervivència: menjar i aixoplugar-se.
Un tòpic que, per cert, s'origina en un curiós prejudici, ja que parteix de la base que els miserables d'avui estan situats en una escala evolutiva anterior a la nostra: més pròxims, doncs, als ancestres animals dels quals procedim (igual que els nostres avantpassats d'ahir, molt més pobres i retardats que nosaltres, dels qua1s també es diu que no tenien temps de tenir depressions).
Però el que m'ha cridat més l'atenció d'aquesta síndrome és, naturalment, el nom: la referència al protagonista de l'Odissea, l'astut Ulisses (Odisseu, en grec) un dels herois de la guerra de Troia. L'heroi que va determinar, precisament, la victòria dels aqueus sobre els troians, en inventar l'estratègia --tan habitual en les relacions humanes-- del regal enverinat: el cavall de fusta on ells s'havien amagat per poder entrar a la ciutat i destruir-la.
Després de la guerra, Ulisses i els seus companys naveguen mar enllà amb la pretensió de retorn a Ítaca. I no se'n surten. Vaguen durant anys sense nord, d'illa en illa, lluitant contra aquells que els consideren invasors o lladres, castigats pels mals vents i les tempestes causades per la tírria de Neptú. Devastats pel destructiu consol deles drogues (a l'illa dels menjadors de lotus), alterats per poders que els afalaguen per esclavitzar-los (Circe), enganyats per les sirenes, compartint les tristeses dels morts. A l'illa de Calipso, Ulisses passa els dies contemplant «la mar infecunda», víctima de la depressió: «Cortrencant-se a força de plors i gemecs i tristesa.»
En un altre episodi, el ciclop Polifem, el gegant d' un sol ull, els atrapa robant menjar a la seva cova. Hi han arribat famèlics, però ell no els perdona. Se'n menja uns quants i reserva els altres. Per alliberar-se'n, l'emborratxen (al final li cremaran l'únic ull amb una estaca inflamada). Xop de vi i alegroi, Polifem pregunta a Ulisses com es diu. I la resposta explica per què s'anomena síndrome d'Ulisses la depressió dels emigrants que no poden fer front al fracàs (n'hi ha molts que no se'n surten); que no resisteixen la llunyania dels parents, la soledat o la indiferència; que no aguanten el cansament constant, l'estrès continuat, el temor i el neguit de viure en un lloc desconegut i estrany; que no poden sobreposar-se a l'explotació, a l'amuntegament en pisos petits i a les dificultats econòmiques duplicades pel fet que han d'enviar diners a casa. «Em dic Ningú i Ningú tots m'anomenen», respon Ulisses al colossal ciclop que pretenia cruspir-se'l.
Ningú és aquell a qui tothom veu però ningu mira. Ningú es l'invissible, el que nomes serveix per a treballar.
Antoni Puigverd, escriptor
(apuigverd@presencia.com)
