
Sobre 300, estrenada aquest cap de setmana proppassat:
La pel·lícula de Zack Snyder sobre la batalla de les Termòpiles, que avui arriba a les cartelleres, és un eficaç relat sobre bons i dolents, molt lligat al món d'avui
La bella mort dels 300
Carles Miralles
Els grecs ja no sabien gaire com havia anat, la batalla de les Termòpiles. De seguida es va convertir en un mite i devia ser aviat usada, ideològicament, segons convenia a qui l'usava. De tota manera, una cosa és clara: els espartans hi van guanyar els perses i, encara que ara corrin alguns historiadors de l'antiguitat a avisar-nos que els perses eren gent civilitzada i no com els presentava la tradició dels grecs, ells ja deuen saber que la història l'han feta sempre els vencedors. I des dels grecs va quedar consagrada com una gesta, la batalla de les Termòpiles, com el mite de 300 espartans que gosaren plantar cara a l'imperi invasor dels perses, un nombrosíssim exèrcit, en deturaren l'avançada i moriren com a herois defensant el congost de Portescaldes.
D'altra banda, 300 --els 300 espartans que al final defensaren el pas, únics entre els 4.000 grecs que s'hi havien congregat, segons Heròdot--, és un film que no és certament històric sinó decididament èpic; no explica un moment de la història antiga sinó que proposa un relat cinematogràfic a uns espectadors d'ara mateix.
Zack Snyder se'n serveix per a l'exaltació d'uns valors: morir per la pàtria, l'honor i la llibertat, la glòria. Glory és la paraula que he sentit més vegades, en boca sobretot de Leònides (Gerald Butler), el rei i general dels espartans. Amb earth i freedom. La terra i l'aigua les exigeix l'invasor persa, el rei Xerxes (Rodrigo Santoro), en senyal de submissió. I els espartans responen sacralitzant la llibertat de la terra; això els espartans bons, que són els guerrers, els 300 que resisteixen fins a la mort, i no els polítics, corruptes i traïdors. Aquesta resistència, els altres grecs, que es retiren en saber que els perses han trobat un altre camí i els estan rodejant, entenen que és inútil, però Leònides exhorta els seus soldats i els espectadors en el sentit que no ho és perquè els comportarà la glòria, i, a més, és presentada com a necessària per al triomf final dels grecs sobre els perses en la batalla de Platea.
És una història de bons i de dolents, del valor heroic que s'oposa des de la inferioritat a la covardia dels poderosos. Dels de fora i dels de dins. La traïció, a més de l'inventat Teró, la representa també el tradicional Efialtes, que prové d'Heròdot i que a la pel·lícula han convertit en estrafet i lamentable.
Una història de bons i de dolents, d'exaltació de la mort per la pàtria. Molt ben contada també per un altre invent, el de Dílios, interpretat per David Wenham; Dílios és un dels 300 però, ferit, és preservat per Leònides de la mort perquè porti la notícia a Esparta. Així, esdevé el narrador, la veu que explica la contalla bèl·lica, i al final qui pregona el lligam entre els morts a les Termòpiles i els vencedors de Platea.
Però, on són Marató i Salamina? Ni Marató surt com a paral·lel atenès de la gesta espartana ni Salamina, entre les Termòpiles i Platea, és celebrada com a victòria. Només la bel·licositat d'Esparta correspon a l'elogi de la mort i de la glòria, a l'exaltació del que els guerrers espartans anomenen "la bella mort". Hi ha altres perspectives que permeten enfocar el concepte èpic des de l'òptica dels usos que en feren els grecs del segle V aC. Cosa que no és possible des de la d'aquesta pel·lícula, tota desplegada des de la contundència de tenir tan clar on són els bons i on els dolents. I aquest és potser el perill perquè encara hi ha perses, i previsiblement també espartans; i que continuïn sent tan dolents i tan bons, ara com sempre, en l'art del relat i de la tècnica cinematogràfica al darrere. O dit d'una altra manera, que tornin els herois i que, després de la ferotgia d'Aquil·les, se'ns proposi la mort per la pàtria amb un llenguatge tan indiferent als matisos, i tan eficaç.
[Via Els dies de Dèdal]