Rites pagans

El Temps nº 1.194

Creus
per Alfons Llorenç

Al centre de Torà, en la Segarra, es planta un gran arbre; a Camporrells, poble de la Llitera, famós por les seues aigües medicinals, busquen el xop més alt del terme, que és portat a pes de braços fins a la plaça major per enlairar-lo: la festa del mai; a Àger la Noguera) era pelat i ornat amb daurades taronges; al voltant de la Seu de Barcelona es clavaven pins... Especialment, a la Catalunya vella els joves, la nit de l'1 de maig anaven a tallar l'arbre més alt de la rodalia i de portar-lo, sense tocar terra, a la vila per, cerimonialment, clavar-lo en la mare terra, enmig de la gatzara, en una nit de gresca i joia. És la festa de l'arbre del maig.

Els arbres, després de la mort de l'hivern, reviuen, en renéixer la natura. Com a arbres còsmics de la vida i pel poder fecundador que se'ls atribuïa foren objecte de culte des de temps ben reculats. No hi havia déu sense arbre emblemàtic. El món clàssic col·locava per maig, en punts màgics, arbres carregats de símbols i solemnitzava la primavera amb processons de grans troncs, engalanats amb cintes i flors, dedicats a Attis, el déu jove, amant de Cibele, que moria com la flor i ressuscitava com a fruit, entre les desbordades alegries dels seus fidels.

Amb els colons del segle XIII arribaren a València els "maigs". Les columnes i els menhirs que exorcitzaven les demoníaques cruïlles dels camins passaren als encreuaments dels carrers. Foren batejats i l'arbre fàl·lic sagrat es transfigurà en creu de maig, igualment revestida de flors, el sexe dels vegetals, prenyades de fruits. I, de la mà de les falles ¡ altres entitats cíviques, cada 3 de maig amaneix el cap i casal sembrat d'un centenar de creus de maig amb el seu tast de mitologia, identitat i exaltació de l'amor, que també Verdaguer lligà als arbres: "A l'arbre d'amor/ m'he enfilat un dia,/ sols per abastar/ el fruit de la vida."