César, la biografía definitiva

Comentari publicat per Koenig el 5 d'octubre a HISLIBRIS, libros de historia, libros con historia:

CESAR, LA BIOGRAFÍA DEFINITIVA. Por Adrian Goldsworthy.

El pasado martes 2 de octubre tuvo lugar, en el salón de grados del CEU San Pablo, la presentación del libro titulado "Cesar, life of a Colossus", de Adrian Goldsworthy, publicado en España por la Esfera de los libros como "César, la biografía definitiva".

Adrian Goldsworthy es Doctor en Historia por la Universidad de Oxford, especializado en el campo de la historia militar antigua, es uno de los mas importantes expertos en historia militar romana, como avalan las múltiples obras por él publicadas, de las que existen al menos cuatro traducidas al español: "Las Guerras Púnicas", Ariel 2002; "El Ejército Romano", Akal 2005; "Grandes Generales del Ejército Romano: Campañas, Estrategias y Tácticas", Ariel 2005; y finalmente "Cesar, la Biografía Definitiva", que acaba de publicar La Esfera de los Libros.

Tras las presentaciones preliminares, que no estuvieron exentas de cierta discrepancia con el título dado a la obra en español, tomó la palabra el Dr. Goldsworthy, y de inmediato obró su magia. No hay nada mas interesante que escuchar hablar a alguien sobre un tema que le apasiona, y la clase magistral, porque no se le puede dar otro nombre, que dio Goldsworthy sobre César fue interesante a la vez que amena, ya que el autor, lejos de limitarse al mundo académico y especializado, escribe y habla para todos.

Goldsworthy presentó su obra como un trabajo que pretende aunar las dos facetas de César: el político y el militar. Ambas facetas, sostiene, eran indiscernibles en la sociedad romana de la época. Para ello ha utilizado tanto fuentes de la época como su propio análisis y razonamiento. Explicó por ejemplo el valor que puede tener el rumor, el comadreo, para entender como era una sociedad, desvelando las mentiras (o verdades) que se consideraban escandalosas o simplemente interesantes. Explicó también la habilidad de César como propagandista de si mismo, sin poder evitar la referencia a la anécdota de los piratas, pero razonando un poco mas ¿Quién la contó? Los piratas no pues estaban muertos, los compañeros de viaje de César no pues habían ido a por el rescate ¿César? ¿Podemos asegurar que es cierta? A raíz de esto comentó con detalle la habilidad de César como propagandista de si mismo, narrando los sucesos pero dejándolos también en el aire, para que cada cual imagine lo que quiera.

(Continua llegint)

La Via Augusta

Vídeo promocional d'aquesta sèrie televisiva de TV3. Ací o ací en teniu més.

Tarragona, segle I

24/04/2007 21.10
Comunicació // Tarragona
TV3 estrena dijous la sèrie "La Via Augusta"

Amors, passions, desig, lluites de poder i ambició són la matèria primera de "La Via Augusta", una producció de ficció ambientada a la Tàrraco romana que TV3 estrena aquest dijous a les 22.15. La nova sèrie, escrita per Joaquim Oristrell i dirigida per Sònia Sánchez, gira al voltant de les relacions entre una família de senyors romans que arriba a Catalunya acompanyant el cèsar i els seus esclaus.

"Malgrat estar ambientada a l'època dels romans, 'La Via Augusta' és una història actual perquè tot i que han passat més de 2.000 anys els sentiments humans continuen sent els mateixos", ha comentat Joaquim Oristrell en l'acte de presentació de la sèrie, aquest dimarts al migdia a Tarragona.

Oristrell, creador de la idea i autor dels guions juntament amb Enric Gomà, ha puntualitzat que la nova sèrie no és una història de la Història sinó sobre relacions humanes, i ha recordat també que els imperis han existit sempre. "Ara el cèsar seria George Bush i la romanització, anar buscar petroli a l'Iraq".

La directora de la producció, Sònia Sánchez -que ja havia treballat amb Oristrell a "Majoria absoluta"- ha destacat la qualitat de la feina que s'ha fet des d'ambientació i vestuari per recrear amb fidelitat l'època, i també el luxe de poder rodar amb un repartiment que encapçalen figures tan conegudes com Anna Lizaran, Francesc Garrido, Mònica López, Jordi Bosch, Ferran Rañé, Albert Ribalta, Cristina Plaza, Toni Sevilla i Alícia Pérez.

Tots donen vida a una història que arrenca amb l'ordre del cèsar August (Jordi Bosch) al seu metge Pompeu (Francesc Garrido) de traslladar-se a Tàrraco, on ell pensa instal·lar-se. Pompeu farà el viatge acompanyat de la seva família i de vuit esclaus ibers.

Francesc Escribano, director de TV3, ha reafirmat l'aposta que la cadena fa per "La Via Augusta", "una sèrie arriscada, però de molta qualitat i que esperem que ajudi també a despertar l'interès dels espectadors per la història, i en concret per l'època romana a Catalunya".

Per incentivar aquesta curiositat dels espectadors, després de l'emissió del capítol, d'una hora de durada, TV3 estrena, com a complement de la sèrie, "A la romana", un espai divulgatiu de 15 minuts que cada setmana explicarà amb ironia però també amb rigor històric com era la vida quotidiana dels romans a casa nostra en àmbits com la cuina, l'educació, el poder, el matrimoni o l'esport.

El nou programa és dirigit per Oristrell i presentat per Enric Calpena amb la col·laboració d'Oriol Grau i Alexandra Palomo.

Naixement d'un imperi

Vrbs oritur (quis tunc hoc ulli credere posset?)
victorem terris impositura pedem.
Cuncta regas et sis magno sub Caesare semper,
saepe etiam plures nominis huius habe

Estava naixent-hi una ciutat que --qui hauria pogut creure-s'ho aleshores?-- anava a aixafar victoriosa tota la terra. Tu, Roma, regeix tot l'univers sempre sota el gran Cèsar August i que també hi tingues sovint a moltíssims d'aquest nom. (Ovidi, Fasts IV, 857-860)

21 d'abril del 753 a.C.

La Gàl·lia pre-romana

Pobles i regions de la Gàl·lia en època de Cèsar.

Campanyes de Cèsar

Figura esquemàtica amb les campanyes anuals de Cèsar a la Gàl·lia reflectides a la seua obra.

Troballes romanes a Sagunt

Article aparegut al Levante-EMV (23/03/2007):


HALLAZGO ARQUEOLÓGICO

Sagunt planea cambiar el trazado de la N-340 para que se vea la calzada romana
Las nuevas excavaciones revelan que la vía medía 5 metros de ancho

Mónica Arribas, Sagunt

El Ayuntamiento de Sagunt estudia dejar a la vista los restos de la calzada romana atribuidos a la Vía Augusta que se han hallado durante la reurbanización de la antigua travesía de la N-340.

Para lograr este objetivo, el consistorio está valorando la posibilidad de modificar parcialmente el proyecto de remodelación, de manera que los hallazgos no se queden bajo el futuro vial, sino que estén en un amplio tramo de acera, donde sea posible dejarlos visibles en el mismo lugar donde han aparecido.

Esta variación implicaría desplazar los nuevos carriles y zonas de aparcamiento a la parte de la avenida más alejada de los vestigios romanos. Todo ello, en un amplio tramo que iría desde la estación al puente situado frente a la calle Valencia.

Las últimas excavaciones realizadas junto a los restos de la calzada romana han sacado a la luz nuevas losetas en un tramo de unos 17 metros de longitud y casi uno de ancho. Además, han permitido conocer que la vía tenía en total 5 metros de anchura pues se han hallado muros en sus dos laterales que la delimitan y, al parecer, correspondían a las fachadas de unas viviendas realizadas posteriormente.

El arqueólogo que realiza el seguimiento de las obras, Juan Carlos Carrera, apunta que los alrededores del hallazgo están desde ayer totalmente excavados, de acuerdo con las directrices que les marcó la Conselleria de Cultura.

[Via Los sueños de Hermes]

Els tres-cents espartans

Sobre 300, estrenada aquest cap de setmana proppassat:

La pel·lícula de Zack Snyder sobre la batalla de les Termòpiles, que avui arriba a les cartelleres, és un eficaç relat sobre bons i dolents, molt lligat al món d'avui
La bella mort dels 300
Carles Miralles

Els grecs ja no sabien gaire com havia anat, la batalla de les Termòpiles. De seguida es va convertir en un mite i devia ser aviat usada, ideològicament, segons convenia a qui l'usava. De tota manera, una cosa és clara: els espartans hi van guanyar els perses i, encara que ara corrin alguns historiadors de l'antiguitat a avisar-nos que els perses eren gent civilitzada i no com els presentava la tradició dels grecs, ells ja deuen saber que la història l'han feta sempre els vencedors. I des dels grecs va quedar consagrada com una gesta, la batalla de les Termòpiles, com el mite de 300 espartans que gosaren plantar cara a l'imperi invasor dels perses, un nombrosíssim exèrcit, en deturaren l'avançada i moriren com a herois defensant el congost de Portescaldes.

D'altra banda, 300 --els 300 espartans que al final defensaren el pas, únics entre els 4.000 grecs que s'hi havien congregat, segons Heròdot--, és un film que no és certament històric sinó decididament èpic; no explica un moment de la història antiga sinó que proposa un relat cinematogràfic a uns espectadors d'ara mateix.

Zack Snyder se'n serveix per a l'exaltació d'uns valors: morir per la pàtria, l'honor i la llibertat, la glòria. Glory és la paraula que he sentit més vegades, en boca sobretot de Leònides (Gerald Butler), el rei i general dels espartans. Amb earth i freedom. La terra i l'aigua les exigeix l'invasor persa, el rei Xerxes (Rodrigo Santoro), en senyal de submissió. I els espartans responen sacralitzant la llibertat de la terra; això els espartans bons, que són els guerrers, els 300 que resisteixen fins a la mort, i no els polítics, corruptes i traïdors. Aquesta resistència, els altres grecs, que es retiren en saber que els perses han trobat un altre camí i els estan rodejant, entenen que és inútil, però Leònides exhorta els seus soldats i els espectadors en el sentit que no ho és perquè els comportarà la glòria, i, a més, és presentada com a necessària per al triomf final dels grecs sobre els perses en la batalla de Platea.

És una història de bons i de dolents, del valor heroic que s'oposa des de la inferioritat a la covardia dels poderosos. Dels de fora i dels de dins. La traïció, a més de l'inventat Teró, la representa també el tradicional Efialtes, que prové d'Heròdot i que a la pel·lícula han convertit en estrafet i lamentable.

Una història de bons i de dolents, d'exaltació de la mort per la pàtria. Molt ben contada també per un altre invent, el de Dílios, interpretat per David Wenham; Dílios és un dels 300 però, ferit, és preservat per Leònides de la mort perquè porti la notícia a Esparta. Així, esdevé el narrador, la veu que explica la contalla bèl·lica, i al final qui pregona el lligam entre els morts a les Termòpiles i els vencedors de Platea.

Però, on són Marató i Salamina? Ni Marató surt com a paral·lel atenès de la gesta espartana ni Salamina, entre les Termòpiles i Platea, és celebrada com a victòria. Només la bel·licositat d'Esparta correspon a l'elogi de la mort i de la glòria, a l'exaltació del que els guerrers espartans anomenen "la bella mort". Hi ha altres perspectives que permeten enfocar el concepte èpic des de l'òptica dels usos que en feren els grecs del segle V aC. Cosa que no és possible des de la d'aquesta pel·lícula, tota desplegada des de la contundència de tenir tan clar on són els bons i on els dolents. I aquest és potser el perill perquè encara hi ha perses, i previsiblement també espartans; i que continuïn sent tan dolents i tan bons, ara com sempre, en l'art del relat i de la tècnica cinematogràfica al darrere. O dit d'una altra manera, que tornin els herois i que, després de la ferotgia d'Aquil·les, se'ns proposi la mort per la pàtria amb un llenguatge tan indiferent als matisos, i tan eficaç.


[Via Els dies de Dèdal]

Friné o el reto de la belleza

Imatge: Phryné devant l'aréopage, per J.L.Gérôme (1861)
Friné era la modelo y amante de Praxíteles. Su belleza era celebrada por todos y por ella misma, sin duda menos modesta de lo que aconsejan los manuales.

Un día la asamblea de sabios atenienses, hartos de oírla decir que ella era más hermosa que nadie, la acusaron de blasfemia en un cielo tan lleno de diosas como el suyo, sobre todo de diosas tan poco ajenas a los deseos humanos. Cuando, ante el areópago, el defensor de Friné se quedó sin argumentos, optó por quitar a Friné la ropa con que ocultaba su desnudez. La asamblea de jueces, ante la maravilla de un cuerpo perfecto, abandonó toda idea de impiedad.

Jean-Léon Gérôme pintó el episodio en 1861 y desató otro escándalo. El público parisiense se identificó con los barbudos que miran a la chica y se sintió tratado de rijoso. Gérôme era un virtuoso en la materia y en ese juego fue luego aún más lejos cuando en 1890 pintó Pigmalión y Galatea, en la que el escultor besa su escultura y hace que ésa cobre vida. Se cerraba así un círculo que se había abierto en Cnido 2.300 años antes.

[Font: El País]

Les idus de març

"Així, doncs, per tal que August no fos nat de sement mortal, calia que Cèsar esdevingués déu...I tot just això havia dit Júpiter, que la nutrícia Venus es va presentar al bell mig de la seu del senat sense que ningú la veiés i va arrabassar del cos la recent ànima del seu Cèsar i, no permetent que es disolgués en l'aire, la va enlairar fins als estels del cel." (Ovidi, MetamorfosisXV, vv.760-846)

[Via Et Ego In Arcadia]

I hui, 15 de març, n'és l'aniversari, de l'assassinat de Cèsar, un dia com aquest de l'any 44 a.C., i l'alexandrí Kavafis (1863-1933) ens ho recorda en un poema traduït per Alexis E. Solà i que és alhora un advertiment i un càntic vetllat a les bondats de l'auream mediocritatem:

IDUS DE MARÇ
Tem les grandeses, ànima
I les teves ambicions, si vèncer-les
no pots, segueix-les, dubtosa i assenyada.
I com més endavant vagis,
més caldrà que estiguis atenta i vigilant.
(...)